fbpx

Per què celebrem el dia de la dona?

8m, feminismo, día de la mujer

Per què celebrem el dia de la dona?

L’any 1975 l’ONU va declarar el dia 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. Un pas endavant en el reconeixement dels nostres drets i la nostra aspiració a la igualtat entre homes i dones que, l’any 20 del segle 21, segueix sense resoldre’s.

En el document oficial, l’ONU justificava aquesta declaració perquè era necessari dedicar la jornada “a aquelles dones corrents com a artífexs de la història que havien lluitat de manera multisecular per participar en la societat en peus d’igualtat amb l’home”. I aquesta afirmació suposava el reconeixement a segles de lluita de la dona que s’havia vist limitada per una estructura patriarcal que l’asfixiava i en la qual no tenia cap dret ni a l’educació, ni a l’opinió, ni al vot, ni als seus comptes. El seu silenci i la seva submissió eren sinònims de virtut, en una comunitat en la qual tenia fins i tot molta menys esperança de vida a conseqüència dels parts en condicions sanitàries molt deficients i dels maltractaments suportats.

Aquestes circumstàncies són les que van portar a les dones occidentals a aixecar la seva veu, i per a això van aprofitar les revoltes socials originades durant les grans revolucions dels segles XVIII i XIX per a qüestionar un sistema que les asfixiava per partida doble: com a ciutadanes d’una estructura social sufocant i per la seva condició de dones. D’aquesta forma, en plena Revolució Francesa, Thèroigne de Mèricourt va ser l’encarregada d’elaborar el primer document emancipatori feminista: la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, al 1771. Aquest primer escrit situava a la dona en una posició d’igualtat absoluta i reivindica la presència femenina en la pròpia Declaració dels Drets de l’Home. No obstant això, els seus companys revolucionaris no els van donar tal possibilitat i el manifest va ser ràpid eliminat. Els homes no es van atrevir a avalar les aspiracions de les seves companyes.

Va ser una mica més tard, amb els moviments obrers sorgits de la industrialització, quan les dones van començar a reivindicar sense por els seus drets i a manifestar les seves inquietuds com a treballadores. D’aquesta forma, al 1848 les estatunidenques Elizabeth Cady Stanton i Lucretia Mott van congregar a centenars de persones en la primera convenció nacional pels drets de les dones, als Estats Units. Ambdues van mantenir davant la multitud que “tots els homes i les dones són creats iguals” i van exigir drets civils, socials, polítics i religiosos per al col·lectiu. Una vegada més, la resposta a aquestes manifestacions van ser la burla i el rebuig, però van suposar l’inici d’una veritable revolta que no ha parat encara.

Així, el 8 de març de 1875 15.000 dones es manifesten a Nova York per a protestar contra les condicions laborals de les empreses tèxtils, i van reivindicar menys hores de treball, millors salaris i el dret a votar. Es tracta de la primera manifestació massiva de dones, sufocada de manera violenta per les autoritats, que van aconseguir mantenir les marxes femenines durant un temps. Fins a novembre de 1909 no es va tornar a convocar una concentració d’aquest tipus. Es va produir durant la Vaga de les camiseres o aixecament de les 20.000, liderades per Clara Lembich, que va tornar a donar sentit a la lluita de les dones.

Un any després, el Partit Socialista d’Amèrica declara el Dia Nacional de la Dona, que se celebra per primera vegada als EUA el 28 de febrer.

En aquest context, dues dones seran les impulsores del Dia Internacional de la dona, Clara Zetkin i Rosa Luxemburg. Elles van aconseguir reunir 100 dones de 17 països a Copenhaguen en la Conferència Internacional de la Dona Treballadora. Aquestes dones sol·liciten la implantació mundial del sufragi femení i universal. La legislació Internacional no va reconèixer aquest dret fins a 1948, durant la celebració de la reunió de la Comissió de Drets Humans de l’ONU. També proposen celebrar un dia de la dona per a poder reclamar reiteradament aquests drets.

Un any després, se celebra el primer Dia Internacional de la Dona, el 19 de març de 1911, amb la reunió de més d’un milió de persones a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa. A més del dret de vot i d’ocupar càrrecs públics, es va exigir el dret al treball de la dona, a la formació professional i a la no discriminació laboral.

Dies més tard, el 25 de març de 1911 va tenir lloc l’episodi més trist d’aquesta lluita: 123 treballadores i 23 treballadors moren cremats a Nova York a la fàbrica Shirtwaist. Estaven tancats en l’edifici quan aquest va començar a cremar i no van tenir possibilitat de sortir d’ell. Totes i tots eren immigrants i tenien menys de 23 anys. Aquest episodi converteix al moviment feminista en un fet i la reivindicació per la paritat de sexes comença a ampliar-se des d’un punt de vista Universal. És l’inici dels moviments per la igualtat de totes les persones que s’associen a aquestes primeres feministes.

Avui celebrem el 8 de març, dia Internacional de la Dona, com una jornada que pretén no fer-nos oblidar tots aquests episodis, però també com el dia en què hem de prendre consciència que la lluita no ha acabat. L’ONU publica dades alarmants en relació amb la igualtat d’oportunitats d’homes i dones:

– 2.700 milions de dones no poden accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. Encara és una limitació laboral i social la nostra maternitat i encara continuem sent les primeres cuidadores dels nostres majors.
– En 2019, menys del 25% dels parlamentaris eren dones. I només el 15% dels catedràtics universitaris eren catedràtiques, a pesar que el 65% dels Graduats universitaris eren dones.
– Una de cada tres dones continua sofrint violència de gènere. L’any 2019, a Espanya, es van cometre 55 assassinats masclistes i les denúncies per violació es van incrementar en un 22,5%.
– De les 500 persones en llocs de prefectura executiva que lideren les empreses amb majors ingressos en el món, menys del 7% són dones.
– I fins a 2086 no es tancarà la bretxa salarial si no es contraresta la tendència actual.
Aquestes xifres mostren la distància que encara hi ha entre homes i dones, entre el masculí i el femení… Perquè bé és cert que com a societat hem estat capaces de generar discursos més oberts i tolerants, però en els quals la igualtat continua sent una aspiració. Mentre que el masclisme continuï filtrant-se en les nostres estructures i ser dona sigui motiu de discriminació, assetjament o maltracte, no hem de donar-nos per vençudes: que tots els dies siguin 8 de març perquè no oblidem que la igualtat de tots i de totes és un dret fonamental!


Dra. Encarna Ruiz Molina
Departament de Teoria i Anàlisi del Disseny
ESDi-URL.


Cartell obra de l’alumna Sandra Larrosa, 2n curs del Grau Oficial en Disseny Gràfic.



X